Realitat i aparença

Ja al segle VII aC el nucli central de la discussió filosòfica l'ocupava la dialèctica entre Conéixer i Veure; la distinció entre realitat (el significat veritable de les coses, ocult rere les mateixes) i aparença (allò que és percebut pels sentits). Plató i Aristòtil emfatitzarien que cadascun d'aquests conceptes obria una via distinta d'accés al coneixement de la realitat veritable, a la finalitat última de les coses i d'alguna manera, tota la història del pensament i l'esdevenir humà ha estat un estira i arronsa entorn aquesta distinció que la saviesa popular resumeix en la idea que efectivament, mai les coses són el que semblen.

El gènere humà, dotat de la capacitat intel·ligent per qüestionar l’univers, duu molts segles instal·lat  en l’aparença, resignat a prescindir de la seva naturalesa intel·ligent en favor d’un estúpid confort material  que hem convertit en aspiració planetària  i que certament presenta gradacions diferents.  Al capdavall però,  el pobre vol ser menys pobre per tenir algunes coses, i el ric vol ser més ric per a acaparar-les i en la tensió per aconseguir l’equilibri, allò que podríem anomenar justícia, han pres cos els conflictes, els desastres i els horrors més inversemblants. Així de simple i paradoxal.

No pretenc fer una apologia de l'ascetisme, del no tenir, de la pobresa material en favor de la saviesa o de la idea platònica del Bé absolut. Per a res.  Vivim temps convulsos i de gran confusió,  però ni més ni menys  tràgics del que ho han estat altres èpoques de la història i del que ho seran  amb tota seguretat, els que  estan per venir.  Per superar-los però,  probablement nomes serveixi insistir que la única cosa valuosa de la que disposem, la pedra de toc, és la nostra intel·ligència, la nostra capacitat de qüestionar les aparences, d’endegar a dida la resignació i de lluitar en cada acte de la nostra vida per deixar de ser els estúpids  que algú o alguns mentiders s’han proposat que siguem.

Utopia

Diuen els crítics de la Utopia que el seu concepte allotja el totalitarisme. Tant de bo tots els reaccionaris del món fossin com Plató, que va inventar-la sense anomenar-la, només mirant d’acostar-se a un Ideal de Justícia, plenament conscient de la paradoxa; de que allò que podria ésser, probablement no sigui, però oi que podria ser? Allò que Plató constata  al s. IV aC i que Thomas More rebla al s. XVI és que l’Ideal (d’un) o la Utopia  (de l'altre)  “només té sentit per oposició a l'estat present de les coses” que l'Ideal de Plató o la Utopia de More, no són res més que una hipòtesis crítica per a la recerca d'un demà millor, una tasca (i)realitzable per voluntat i acció exclusiva dels homes. No hi ha en el fons intencionalitats diferents entre les dues visions, només en detalls que des de la perspectiva contemporània em semblen nimis. 

Potser la Utopia és un concepte inútil, com deia Saramago, però tal vegada profundament necessari. Plató primer i More després entre d'altres,  van inventar allò tan actual “ d'un altre món és possible” i potser la necessària inutilitat de la Utopia sigui la que descriu l'escriptor Eduardo Galeano quan diu “La utopía está en el horizonte y luego de que camino diez pasos está diez pasos más allá...y  por más que camine no la alcanzaré jamás. Pero para eso sirven las utopías: para caminar".

No sé si la  Utopia allotja el totalitarisme però sé que allò que no tenen els seus crítics és, ni objectivitat, ni sentit de l’ humor.

Monta, en concert

Glamour català.

L’any 2000 l’ aleshores Conseller de Cultura del govern  convergent de torn i avui senador Jordi Vilajoana, es queixava a la Mostra de Venècia, del poc glamour de les actrius catalanes, condició que devia entendre necessària per a la consolidació d’una indústria cinematogràfica del país. No és que hagi passat cap eternitat, però el fet és que d’aleshores ençà gràcies a  polítiques generoses impulsades fonamentalment pel govern i la televisió pública, un grapat de cintes produïdes o coproduïdes amb els diners dels catalans, han aconseguit  cert ressò comercial i amb aquest situar una llista d’intèrprets, ni massa extensa ni massa curta, en l’imaginari dels ciutadans és a dir, fer-los famosos o famoses.  Al glamour català cinematogràfic i televisiu però, li feia falta un aparador i serà la política cultural del govern d'esquerres en mans de ERC,  qui donarà l’ impuls definitiu a la glamourització del cinema català amb la creació de l'Acadèmia Catalana de Cinema i la celebració anual dels Premis Gaudí, tot reforçant l'efemèride amb arguments sòlids: si els espanyols ho tenen, nosaltres més!  La llàstima però és que encegats segurament per la vehemència idiosincràtica i per tal de muntar un simple programa d'entreteniment per a televisió, els seus responsables acaben plasmant a cada edició dels Gaudí una còpia dolenta dels Goya espanyols que són al seu torn, una còpia dolenta dels Oscar americans.  L'anhelat glamour català es torna pura estupidesa a base d'acudits dolents i ironies polítiques que provoquen vergonya aliena. La darrera edició ha estat el paradigma d'això últim. Ho van fer tan malament que l’efecte pretesament crític que buscaven, ha acabat beneficiant als ulls dels espectadors la imatge dels responsables  de les polítiques de retallades indiscriminades, privatitzacions i desmantellament dels serveis públics que afecten l’educació i la cultura, les polítiques socials, la universitat, la investigació, l’assistència sanitària o les infraestructures. Quina broma oi?

A night with Tunisia, Café del Teatre de Lleida, 8 de gener 2012