9 de nov. 2011

De qui són les paraules?

Prenc, agafo, manllevo, absorbeixo, trasllado, copio, robo paraules quan escric. Les paraules són sempre mig d’ algú altre? Potser sí...o potser no.  Admetre-ho fora tan com reconèixer que tot allò que són o que representen, que simbolitzen o signifiquen també  els pertany. De qui és la paraula “justícia”? del polític que la magreja en funció del seu interès?  o del  pària, el desarrelat  que cerca i voldria  trobar un lloc, una humanitat  pròpia  com la dels altres?  Doncs no! Per aquí no passo i afirmo que les paraules són meves quan escric i les manipulo, les esqueixo, les significo o les invento en funció de qui sóc o de qui vull ésser, en funció del que dic o del que voldria dir. També d’altres ho fan i potser amb finalitats poc o menys honorables: paraules llençades al vent, promeses que amaguen traïcions... rutina per dissoldre les conviccions. Jo tan sols encreuo mots per canviar el món, el meu petit món desendreçat i madur.  Sé el que em faig i sé el que em dic, deia una cançó d’en Pi de la Serra. Les paraules són la clau del món, “diu” un poema visual d’en Joan Brossa. La paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè abraça i confon la meravella corporal i la meravella espiritual de la nostra naturalesa, va dir Joan Maragall. I així, robant allò que és meu i que també és dels altres, esdevindré original , esdevindré jo, perquè com deia un altre Joan, en Fuster  “podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir sa presència, de vèncer l’anònim i el nivell”.

15 de jul. 2011

Vam sortir al carrer i ho tornarem a fer!

Va ser un dia molt especial i tal com van les coses, serà un dia que durarà anys però probablement farà canviar les coses.Hi tornarem quan calgui!

7 de juny 2011

El CONCA dels millors.

El “govern dels millors” ha decidit escombrar d'un sol cop les engrunes reformistes tímidament impulsades per set anys de govern i desgavell tripartit de pseudo-esquerra. Ho faran d'una sola vegada, per evitar el desgast que el debat punt per punt els suposaria, mitjançant una macro llei que anomenen “Òmnibus” que abasta, modifica, elimina o retoca, centenars de normatives, disciplines, aspectes i àrees de govern tan diverses, disperses i sense relació intrínseca com per exemple la supressió del registre únic i públic d'accés a la vivenda de protecció, que posaran en mans dels agents immobiliaris, l'assistència sanitària pública a les persones, que exigirà un mínim de sis mesos d'empadronament, les sancions a la prostitució de carrer, o la reducció a mera caricatura del CONCA (Consell Nacional de les Arts i la Cultura).

L’aparició del CONCA  havia suposat el gran pacte de mínims dels sectors culturals i artístics del país amb els polítics i introduïa, encara de manera tímida, el principi de la independència en la gestió de les polítiques artístiques i de creació respecte els governs a imatge i semblança dels “arts councils” dels països avançats. Un gest, un principi d’acció en matèria de política cultural que encara que tímid, “el govern dels millors”  amb el “millor” dels consellers de cultura possibles, no podia tolerar perquè simplement, si són “els millors” per a que cony necessiten el consens o la participació de ningú? Al respecte i des del meu punt de vista, tres observacions: la primera és que el “govern dels millors està o es creu que està legitimat  per les urnes per fer el que li doni la gana. La segona, que la culpa de tot plegat és fonamentalment dels responsables culturals dels dos govern anteriors (entre els qui “casualment” també va estar el mateix “millor” dels consellers de cultura possibles) de les seves trifulgues de pati d’escola, del seus tacticismes estrets i curts de mires, dels  clientelismes i de les servituds evidents i manifestes als lobbies de sempre, de la poca generositat democràtica, dels ego trips i  les borratxeres de poder.En definitiva, de practicar les mateixes polítiques i maneres que la dreta sap fer tan bé. I la tercera, que els agents culturals i artístics del país amb comptades i valentes excepcions, segueixen callats, fent la puta Ramoneta.

No hi ha dubte. Ara sí, i gràcies a tots plegats, tindrem el “millor” Consell Nacional de les Arts. Potser el CONCA que ens mereixem?

19 de maig 2011

De la indignació

És un terrabastall, un exabrupte que grimpa des de la profunditat de l’estómac. T’accelera el pols, et puja la sang al cap, t'excita les neurones i el discurs se’t torna agre, encès, vehement i et neguiteja. Dones tombs sobre tu mateix. Disposat a tot per moments: exigir respostes, sortir al carrer, arribar a les mans, cridar fins perdre la veu, aixecar barricades, exhibir pancartes, desfilar en manifestació, escriure cartes als diaris i a les administracions, deixar comentaris insolents en els blogs dels polítics, enviar correus a tothom, re enviar els que t'arribin, fundar un col·lectiu o adherir-te i signar un i mil manifestos. Però comptes fins a deu i toca asserenar-se, tornar a la feina i l’endemà tornar a indignar-se. De sobte però, s'han omplert les places del món i milers de mans joves s'alcen sense por segures del que no volen i veus que el món es pot tornar un altre. Si senyor! cagondeu, ja era hora!

13 d’abr. 2011

Retallar la cultura. De què parlen?

Veig en el llistat provisional de subvencions de l'Ajuntament de Barcelona corresponent a  aquest any 2011, que l'empresa Advanced Music SL, promotora del festival Sonar, percebrà 125.000 euros dels pressupostos municipals. Cal tenir en compte que Sonar va ser declarat pel govern de la Generalitat fa un parell o tres d' anys  festival “estratègic”, menció que li atorga anualment i pel cap baix una quantitat de 200.000 euros procedents dels pressupostos del país. Si a això li afegim les aportacions de menor quantia que en efectiu o en espècies, rep d'altres institucions culturals públiques com el Ministeri de Cultura, la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de l'Hospitalet, el CCCB o el MACBA (que d’altra banda són organismes participats per algunes de les mateixes administracions que ja el subvencionen) i algun altre que no recordo, l'esmentada empresa privada deu recollir anualment un muntant total aproximat de més de sis-cents mil euros (més de cent milions de les antigues pessetes) procedents de les butxaques dels ciutadans. Hi ha d'altres casos similars,potser de menors quanties, entre ells el de l'empresa The Project pel que fa a la música o l'empresa Tres X Tres S.A. en l'àmbit teatral.

Entenc que una política cultural encertada, és aquella que davant d’un projecte engrescador, que aporti elements innovadors, aspectes artístics o culturals qualitativament interessants, valor afegit pel que fa a la promoció o projecció internacional del país i dels seus creadors i que traslladi de manera òptima aquest conjunt de característiques singulars a l’entorn social on s’origina, ha de rebre el suport decidit de les administracions i institucions públiques que l'acompanyi fins el moment de la seva consolidació. Cal però que un festival privat com Sonar, que arriba aquest any a la seva divuitena edició, amb un pressupost consolidat proper als 4 milions d’euros i més de vuitanta mil espectadors, que explota i ven la marca a altres territoris i països en benefici propi i que s’ha convertit en una de les iniciatives culturals de caràcter privat més rendibles de l’estat espanyol, insisteixo, cal que segueixi xuclant aquesta quantitat de diners de les arques públiques? Algú o alguna de les institucions que aporten aquests diners públics els audita?

31 de març 2011

Cor de ceba, primera entrega del concerts a Lleida


Si us ha agradat us convido a visitar el site que he creat per recollir el que ha estat i/o pugui ser la meva activitat com a músic i productor.
https://sites.google.com/site/manelmonta/

24 de gen. 2011

Back in the USSR

Suposo que tots tenim una idea de Moscú, com la tenim dels Estats Units o fins i tot d'altres recòndits racons del planeta. Sens dubte idees que ens hem fet a partir de l'imaginari creat per la literatura, la fotografia o el cinema. El cert és que per molt tòpic que pugui semblar, alló que he pogut veure, és tal com ho imaginava. Que hi farem!

11 de gen. 2011

Res m'agrada més que fer cançons


I en canvi vaig deixar de fer-ho fa més de quinze anys privant-me, quina estupidesa, del plaer de construir i enderrocar, de fer arquitectura amb les paraules, les emocions, els records o les experiències. Ara sé que sobretot m'ha agradat compartir-ho amb els amics, amb tota la gent estimada que heu passat aquestes primeres tardes del nou any per l'Antares de Lleida. Quina emoció sentir-vos tan a prop, el silenci, el respecte, l'afecte que m'heu donat a mans plenes, la brillantor dels ulls dels meus fills que mai havien vist el seu pare en un escenari, els amics de l'adolescència retrobats després de tants anys, els comentaris de l'Eduard Ribera i l'Enric Pinyol en els seus blogs, en Pere Ros i familia que van venir de Tortosa...i tantes altres coses. Només us puc dir, que sóc feliç, que us ho agraeixo profundament i que em sento esperonat a seguir i seguiré, amb la complicitat que ha esdevingut vitalment imprescindible d'en Xavier Monge, de la meva estimada Clara, del meu nebot Marc. Gràcies per la vostra amistat.


Vídeos

Loading...