El nostre país ha passat en pocs anys d’una situació desèrtica en matèria de festivals d’arts escèniques i de l’espectacle, a una que podríem qualificar d’inflaccionada. Des de la iniciativa pública, resseguint absurdes teories que nomes contemplen l’acció cultural des de la perspectiva del benefici econòmic, la creació de festivals ha respost majorment a plantejaments propis de la iniciativa privada. L’oferta pública s’ha fonamentat bàsicament en l’excepcionalitat que suposa sempre un festival: concentració en el temps i en un espai definit i concret d’una oferta lúdica, projectada per accions comunicatives concentrades que provoquen impactes mediàtics més grans. En resum, s’ha primat la excepcionalitat relegant a un segon nivell les polítiques quotidianes en matèria cultural al servei dels ciutadans. El trànsit del concepte burgés de la cultura; la excel•lència acrítica, al concepte neoliberal de la cultura; l’exaltació del consum, ha suposat la relegació i l’oblit de concepcions més transversals lligades a l’educació, els ensenyaments artístics o al patrimoni. L’oferta dels festivals d’iniciativa privada, ha dut als de iniciativa pública a acceptar plantejaments d’una absurda competitivitat generant pel que fa als continguts, una oferta uniformitzant de propostes i una confusió dels rols que cada model hauria de jugar en termes estratègics. Finalment, l’insaciable demanda de finançament o suport públic dels festivals privats i el tracte de privilegi que han obtingut de les administracions, ha minvat els recursos necessaris per al correcte desenvolupament i posada al dia dels festivals públics condemnant-los en molts casos a l’estancament estructural i pressupostari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada