9 de nov. 2009

Que veinte años no es nada...tralarí, tralarà


Fa vint anys de la gran festa. Vint anys de la caiguda del Mur de la vergonya a Berlin, el novembre del 89. Vaig visitar la ciutat uns mesos desprès, amb en Gerardo i la Sabina, amics d'una vida. Seguía la resaca i s'obrien les expectatives i les incertituds. Tot plegat es palpava a l'ambient. Impreses en la memòria, m'han quedat algunes imatges. L'autovia que ens duia a Berlin, envoltada de tanques espinoses, torres de guaita i controls militars abandonats. El soroll dels centenars, potser milers de pics petits que la gent utilitzava per arrencar trossos del mur i després endurse'ls com a souvenir. La porta de Brandemburg coberta de telons i rodejada de bastides i com una colla de rates del tamany d'un conill, corrien pels jardinets de l'Alexanderplazt, cor del Berlín Est, a plena llum del dia. Al bell mig de la plaça hi havia un gran "stand" de la tabaquera americana "Lucky Strikes" coronat per un "cadillac" blanc i vermell i atés per una colla de boniques hostesses vestides amb shorts, adornades bruses blanques i un barret de "cowboy" a joc. A trenta o quoranta metres d'aquella instal.lació, grups de berlinesos orientals, majorment homes d'una certa edat, s'aplegaven en cercle observant-ho en silenci. A intervals que semblaven pautats, algú sortia del grup i arribava fins el taulell. Timidament, l'home treia de la butxaca un paquet de tabac de paper arrugat amb un o dos cigarrets. Les noies, totes rialleres, li prenien i li donaven a canvi un caixeta sencera de Lucky Strikes. L'home, sense dir res, desfeia els trenta o quoranta metres caminats i tornava al grup de gent per continuar mirant-s'ho durant una estona. El ritual s'anava repetint lentament i a nosaltres se'ns posaven els ulls com a plats. Fa vint anys, va caure aquell mur i semblava que el món havia de ser un lloc molt millor. D'aleshores ençà s'han aixecat altres murs de la vergonya: a Palestina, a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, a Ceuta i Melilla. Vint anys després, només una cosa no té fronteres: la infàmia.

Vídeos

Loading...